La polca és un ball de temps binari (2/4) i de ritme ràpid. Va aparèixer a Bohèmia a la primera meitat del segle XIX. El nom prové de la paraula txeca "pulka", que significa "mig", i es refereix als passos curts amb què es balla la polca. Està documentat que l'any 1843 la polca ja es ballava als salons de ball de França. Ràpidament es va estendre per Europa i va arribar a Catalunya amb la música d'acordió diatònic.

Com a ball social va ser molt popular fins al primer terç del segle XX i després va decaure ràpidament, arraconada per les noves músiques anglo-saxones, però sense que s'arribés a perdre mai. Va desaparèixer de les ciutats, això sí, però es va mantenir a molts pobles lligat a les danses tradicionals. Des dels anys 1980 ençà, ha tingut una gran revifada arran del fort moviment de recuperació de tota la música popular i tradicional catalana.

La polca es balla posant-se la parella de cara i agafant-se per un cantó per la cintura i per l'altre amb la mà.

Es fan giravoltes comptant tres mitjos passos ràpids seguits i un quart allargat per acabar de tancar. S'alterna segons la melodia amb passejades, que es fan posant-se la parella de costat però sense deixar-se anar de les mans. Llavors s'avança cap endavant comptant també tres mitjos passos ràpids seguits i un quart allargat per canviar de peu.

Hi ha diverses variants d'aquests passos que depenen de la imaginació de la parella. Una de les més esteses és la dita de "punta i taló".

Hi ha una variant rítmica de la polca, de ritme ternari (3/4), típica d'Amèrica Central. És la dita polca paraguaiana. A aquesta variant rítmica pertany la que ballen els nostres gegants: "La casa de mi suegra".