Argelers de la Marenda (Rosselló), Festa Major: 2 d'octubre de 2004


Vam anar a Argelers de la Marenda convidats per l'Ajuntament perquè participéssim en el bateig dels nous gegants de la ciutat.
També hi va participar el grup de cantaires d'Argelers. I els gegants d'Andorra, que es veuen al darrere i van fer de padrins, els de Perpinyà, de Vilafranca de Conflent, de Talteüll, de Ceret, dels Angles i de Canet de Rosselló.

Com veieu, la Fal·lera va tenir la companyia dels dos capgrossos que va portar la Nico, una de les alumnes membre de la colla

Aquí es veu l'altre dels dos capgrossos de la Nico.


Aquí veieu els gegants en ple cercavila.

 


I en Jam, que va tenir molt d'èxit entre el públic.

Els músics de la colla, que van tenir qui sap lo de feina per fer-se sentir entre els grallers d'Andorra la Vella i els de Vilafranca de Conflent.
La Fal·lera en un moment que la vam agafar desprevinguda mentre feia píndoles.

A dins de l'església, el moment del bateig dels nous gegants d'Argelers, que van rebre els noms de Cosme i Damià en honor dels dos patrons de la ciutat.
Mentrestant, a la plaça del costat, els convidats que no cabíem a l'església ens refrescàvem a la font a l'espera de continuar el cercavila.

A primera fila, en Jaume II, rei de Mallorca, el gegant de Perpinyà.
La festa es va acabar amb una ballada en honor dels nous gegants: se'n veu un a l'esquerra de la foto.

Naturalment, totes les colles convidades van portar un regal per als nous gegants acabats de batejar.
I, és clar, no hi van faltar par les bosses de confits.
La crònica de l'acordionista
El comentari fred
Argelers de la Marenda (Vallespir) està agermanada amb Montgat. Per això, quan van decidir de fer uns gegants per a la ciutat de seguida van pensar de convidar al bateig els geganters de Montgat. Però resulta que Montgat no té colla gegantera. Llavors van buscar els gegants que visquessin més a prop de Montgat i així va ser com l'Ajuntament d'Argelers, per mitjà de l'Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya, va trobar la Colla Gegantera de l'Escola Jungfrau i ens va convidar a la festa major per participar en el bateig dels nous gegants. I cap Argelers vam anar després de la xocolatada de benvinguda al curs nou que va organitzar l'AMPA de l'escola el divendres 1 d'octubre.

Argelers celebra la seva festa major per la festivitat de Sant Cosme i Sant Damià (26 de setembre). Per això, com a cloenda de la setmana de festes, van organitzar per al cap de setmana següent el bateig dels dos gegants amb els quals també s'estrenava la colla gegantera de la ciutat. La celebració del bateig va començar amb un dinar de cortesia que va oferir l'Ajuntament a totes les colles participants: la Coral de Cantaires d'Argelers i les colles geganteres de Perpinyà, Vilafranca de Conflent, Canet de Rosselló, Ceret, Talteüll, els Angles, Andorra la Vella i de l'Escola Jungfrau de Badalona.

Després del dinar vam fer un cercavila per acompanyar els nous gegants a l'església on els seus padrins, els gegants de Perpinyà i d'Andorra la Vella, els van imposar els noms de Cosme i Damià. Amb els nous gegants ja batejats vam continuar el cercavila i la festa es va acabar amb un ball de cada colla i l'oferiment de regals i confits.

El relat emotiu
Només de saber que ens convidaven per anar a Argelers amb els gegants, a tota la colla se'ns van obrir els ulls d'il·lusió per anar a actuar a la Catalunya Nord. De seguida vam buscar allotjament i vam trobar una casa de turisme rural al bell mig d'Elna, a 6 quilòmetres d'Argelers: La Miranda. Quan hi vam arribar el divendres a la nit, ens vam trobar amb una afectuosa acollida dels amos de la casa: una parella de catalans del nord que, a més, porten els seus dos fills a l'escola Bressola, tot un mèrit. En definitiva, que ens vam sentir com si fóssim a casa. És més, a Elna, al Rosselló (Catalunya Nord), entre aquella família, no era "com si fóssim", perquè allà és a casa. Però no només això, sinó que, per una d'aquelles casualitats de la vida, resulta que per decorar les estances de la seva casa de turisme rural aquest matrimoni ve de compres en un gran i conegut magatzem de mobles i decoració de Badalona! Ves per on!

L'endemà dissabte, durant la trobada de gegants, encara va ser millor. Mentre estàvem entaulats, els de la colla de cantaires d'Argelers van començar a cantar cançons -catalanes, és clar!- bo i asseguts esperant el dinar. Arribat un moment, van entonar una cançó que comença així:

Parlem català que és la nostra llengua.
Parlem català per cantar i ballar
Parlem català etc.

Hauríeu hagut de veure com sense ni esperar un sol moment tots els convidats al dinar es van afegir a cantar aquesta cançó. Amb quines ganes cantaven! I a sobre, després d'aquesta cançó, van continuar amb "Els segadors" i tothom cantant a cor què vols. La veritat, us he de dir que sentir cantar "Els segadors" allà que ens diuen que és França, i no ho és, et fa sentir la cançó amb un esperit molt diferent de com la prenem aquí on s'ha convertit quasi en una monotonia oficial i on ens diuen que és Espanya, i tampoc no ho és. Era per agafar pell de gallina... I la conversa amb la gent d'allà, que ens deien amb tot el sentiment: "És que nosaltres, aquí a la Catalunya Nord, sem veritables catalans!"

Després, durant el cercavila veies tots aquells gegants desfilant i feies recompte: els de Perpinyà, de Ceret, Vilafranca de Conflent, els Angles, Argelers de la Marenda, Canet de Rosselló, Talteüll, i els d'Andorra la Vella i els de l'Escola Jungfrau de Badalona. Llavors t'adonaves que teníem allà representada la Catalunya Nord, Andorra i la Catalunya del Sud. Si a més i afegies que entre els membres de la colla Jungfrau hi ha una valenciana, pensaves només falten les illes. Però no, perquè les representava el gegant de Perpinyà: en Jaume II, rei de Mallorca. És a dir, aquella trobada d'Argelers va ser una representació completa dels Països Catalans!

Però no tot s'acaba aquí. L'endemà diumenge quan recollíem les maletes i les portàvem cap als cotxes, allà pels carrers d'Elna van passar prop nostre dos homes conversant entre ells. Llavors, l'Anna, que és la valenciana de la colla, els va sentir l'accent i, sense ni pensar-s'ho, els va preguntar:

-Xe, vosaltres d'on sou?
-Doncs, jo sóc d'Alginet -va respondre un dels homes.
-Doncs, la meua mare és d'Alberic -va afegir l'Anna- i jo sóc d'Alcoi.
-Xe, collons, però si som tots veïns!
-I què feu ací?
-Doncs, açò, que vinguérem fa anys per a la verema i mos quedàrem ací, veges tu...
-I vosaltres -va preguntar el segon home-, què hi feu ací?
-Doncs, nosaltres som d'una escola de Badalona i hem vingut amb els gegants...
-De Badalona, dius! -va exclamar el segon valencià sense deixar que l'Anna acabés la frase-. Però si jo baixe a Badalona amb el camió dos i tres voltes per setmana: Badalona, Montgat, Sant Adrià, Santa Coloma... Ja t'ho dic, cada setmana dues voltes segures!

Voleu més casualitats? Voleu més exemples que els Països Catalans encara són possibles? Doncs, continuem escoltant la conversa.

-I ací com us ho feu: parleu gaire francès?
-Francès? Sí, el francès sí, és clar... Però ja t'ho diré, si ací i allà parlem les mateixes paraules i les escrivim amb les mateixes lletres, és que parlem la mateixa llengua, no? Llavors, per què cal canviar? -I sense vacil·lar, l'home aquell va passar de l'accent valencià a l'accent afrancesat:- A més, si voli parlar el veritable català d'aquí, hi ha pas cap problema: també lo sabi parlar...

I jo com voleu que us ho digui... Valdrà més donar la raó al que deia anys enrere en Josep Guia en aquell seu llibre: "És molt senzill, digueu-ne Catalunya!"

Josep Estruch i Traité